El setembre bé després de l'Agost!
Fins aquí tot normal, però mai em ges pensat que l'Agost podia
arribar a ser tant mort, i dic mort referint-me a que es para el món.
El món torna amb forçes al setembre i amb ell força feina!
Ara juntament amb l'empresa Saben Aquel que Diu producciones (http://www.elsabenaquelquediu.com/ ) i Mag Pota Produccions (www.magpota.com)s'intentarà arribar a molts més llocs i fer molts més
espectacles i no per fer-ne més deixaran de ser igual de professionals
sinó que al reves s'intenten millorar cada dia.
Esperem que els quan en veigueu un us il·lusioneu i rigueu molt!
divendres, 11 / setembre / 2009
diumenge, 9 / agost / 2009
El mago muestra algo ordinario, una baraja de cartas, un pájaro o una persona.
El mago lo exhibe, os puede invitar a que lo examinéis para que veáis que no hay nada raro, que todo es normal, pero claro probablemente no sea así.
El segundo acto es la actuación, el mago con eso que era ordinario, consigue hacer algo extraordinario, entonces intentareis descubrir el truco, pero no lo conseguiréis porque en el fondo no queréis saber cual es, lo que queréis es que os engañen, pero todavía no aplaudiréis, que hagan desaparecer algo no es suficiente, tienen que hacerlo reaparecer, por eso todo efecto mágico consta de un tercer acto, la parte más complicada, este acto es el prestigio.
dijous, 23 / juliol / 2009
Hi ha molts més dies que llonganisses!
En defensa de la cultura popular catalana vull mostrar el meu profund rebuig a la teoria conspiratòria defensada pel meu amic Mag Pota. El seu escrit suposa un atac flagrant a la nostra llengua i a la riquesa de vocabulari, dites i frases fetes que hem anat forjant entre tots a força de parlar i parlar, tossuts de nosaltres, el català sense parar. Posar en dubte una afirmació tan irrefutable, que ha romagut intacta al llarg dels anys, mereix -digueu-me reaccionari-, almenys, la pena de mort.
Més encara si tenim en compte que el nostre amic ho ha justificat a la lleugera i s'ha quedat tan ample. Diu que actualment es fan més llangonisses que dies. Ep, no dic pas que no tingui raó en això. La revolució industrial va permetre augmentar la producció i es va aconseguir arribar a fer llonganisses com a xurros (a Casa Tarradellas fins i tot han aconseguit imitar-ne el gust), quan, en canvi, no sembla que hi hagi hagut gaire avenços en la -val a dir-ho- més aviat desconeguda indústria del temps. Cal remarcar, però, que el sector mai, i quan dic mai vull dir mai, s'ha vist afectat per cap mena de crisi. Es produeix un dia per dia. Avui, demà, la setmana que ve, fa dos-cents anys, al paleolític... Ja hi pot haver fam, progrés econòmic o el mateix crack del 29. És igual: un dia per dia.
I reconeixent això, al cap i a la fi, és quan el Mag ha quedat en evidència. Els milers i milers de llonganisses que es fan cada dia no són res comparats amb amb la meravellosa eternitat del temps. Per cada llonganissa que es pugui fer avui es podrien comptar un munt de dies passats i, sobretot, encara per passar. I és que, amics meus, i per molt que em pesi, de porcs no en tindrem per sempre. Algun dia Sant Martí decidirà que se'ls ha acabat l'aventura en aquest món i, ho puguem veure o no, aniran passant els dies sense oing-oings a les granges i sense llonganisses al mercat. És clar que sempre podrem embotir males herbes en preservatius, però m'atreviria a dir que no serà el mateix.
Així doncs, alcem-nos tots i cridem ben fort, als quatre vents, qua hi ha un fotimer més de dies que de llangonisses. A més, els catalans i catalanes sabem perfectament allò de "qui no es consola és perquè no vol". Ja em diràs, estimat Mag, què creus que la gent preferiria que els diguessin si, pel que fos, s'haguessin quedat sense entrada per un espectacle teu? Que hi ha més dies que llonganisses o "que la vida són dos dies"?
Més encara si tenim en compte que el nostre amic ho ha justificat a la lleugera i s'ha quedat tan ample. Diu que actualment es fan més llangonisses que dies. Ep, no dic pas que no tingui raó en això. La revolució industrial va permetre augmentar la producció i es va aconseguir arribar a fer llonganisses com a xurros (a Casa Tarradellas fins i tot han aconseguit imitar-ne el gust), quan, en canvi, no sembla que hi hagi hagut gaire avenços en la -val a dir-ho- més aviat desconeguda indústria del temps. Cal remarcar, però, que el sector mai, i quan dic mai vull dir mai, s'ha vist afectat per cap mena de crisi. Es produeix un dia per dia. Avui, demà, la setmana que ve, fa dos-cents anys, al paleolític... Ja hi pot haver fam, progrés econòmic o el mateix crack del 29. És igual: un dia per dia.
I reconeixent això, al cap i a la fi, és quan el Mag ha quedat en evidència. Els milers i milers de llonganisses que es fan cada dia no són res comparats amb amb la meravellosa eternitat del temps. Per cada llonganissa que es pugui fer avui es podrien comptar un munt de dies passats i, sobretot, encara per passar. I és que, amics meus, i per molt que em pesi, de porcs no en tindrem per sempre. Algun dia Sant Martí decidirà que se'ls ha acabat l'aventura en aquest món i, ho puguem veure o no, aniran passant els dies sense oing-oings a les granges i sense llonganisses al mercat. És clar que sempre podrem embotir males herbes en preservatius, però m'atreviria a dir que no serà el mateix.
Així doncs, alcem-nos tots i cridem ben fort, als quatre vents, qua hi ha un fotimer més de dies que de llangonisses. A més, els catalans i catalanes sabem perfectament allò de "qui no es consola és perquè no vol". Ja em diràs, estimat Mag, què creus que la gent preferiria que els diguessin si, pel que fos, s'haguessin quedat sense entrada per un espectacle teu? Que hi ha més dies que llonganisses o "que la vida són dos dies"?
dilluns, 20 / juliol / 2009
Aquest text mencanta!
"Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo. Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan. Dormiría poco, soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz. Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen. Escucharía cuando los demás hablan, y como disfrutaría de un buen helado de chocolate. Si Dios me obsequiara un trozode vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo sino mi alma. Dios mío, si yo tuviera un corazón, escribiría mi odio sobre el hielo, y esperaría a que saliera el sol. Pintaría con un sueño de Van Gogh sobre las estrellas un poema de Benedetti, y una canción de Serrat seria la serenata que les ofrecería a la luna.Regaría con mis lagrimas las rosas, para sentir el dolor de sus espinas, y el encarnado beso de sus pétalos... Dios mío, si yo tuviera un trozo de vida... No dejaría pasar un solo día sin decirle a la gente que quiero, que la quiero. Convencería a cada mujer u hombre de que son mis favoritos y viviría enamorado del amor. A los hombres les probaría cuan equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse. A un niño le daría alas, pero le dejaría que el solo aprendiese a volar. A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez sino con el olvido. Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad esta en la forma de subir la escarpada. He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por vez primera, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre. He aprendido que un hombre solo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse. Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.-
GABRIEL GARCIA MARQUEZ
dissabte, 4 / juliol / 2009
Els “Clínecs”
Els “Clínecs” o mocadors de paper, són la salvació de qualsevol ésser mocós, amb un refredat de dies, o als éssers als quals els i surt, d’en tant en tant, un conjunt de líquid complex i vermellós format per: plasma, molècules dissoltes, hematies(glòbuls vermells), leucòcits(glòbuls blancs) i plaquetes (que coagulen i son les encarregades de que els “Clínecs”, pobres, descansin de l’hemorràgia.).
Sí, tenen una feina lletxa, per què no dir-ho. Però és la seva feina i la fan amb molt d’orgull. Ells ens salven en moltes ocasions. I nosaltres els tractem malament, els portem a la butxaca o, en el cas de les dones i algun home, a la bossa mig arrugats. Els maltractem, i no s’ho mereixen.
A més a més, ells quan senten el crit de: Algú té un mocador?
Salten d’alegria, es barallen per posar-se primers i per servir-nos, nosaltres, obrim la bossa o els agafem de la butxaca, els apretem ofegant-los i donem el primer de tots i quan l’hem donat tirem de mala manera el paquet dins la bossa o els col•loquem, altre cop, dins la butxaca oprimint-los tant fort com podem fins que notem que estan al final de la qual.
No els tractem bé! Els hem de respectar, perquè ara imagineu-vos que ells vulguin imitar els conductors d’autobús de Barcelona o els guionistes i ens facin vaga, que faríem nosaltres? Res! Estaríem com despullats, potser pitjor, no podríem sortir el carrer, perquè portaríem un moc penjant o estaríem dessagnats!
I una altre cosa, i perquè blancs? A qui se li va ocorre? No van veure que la seva utilitat no quedava bé amb el blanc, que amb un cop de fer-los servir ja es nota molt, en canvi si haguessin set verds es podrien anar fent servir;
Això sí, s’hauria de vigilar una mica, no sabríem quan ja es millor no tornar-los a fer servir.
En definitiva, els mocadors de paper, a pesar de tot, ens son fidels i mai, esperem, ens deixaran de banda. Tot i això, teniu un mocador per aquí així de casualitat? Gràcies!
Sí, tenen una feina lletxa, per què no dir-ho. Però és la seva feina i la fan amb molt d’orgull. Ells ens salven en moltes ocasions. I nosaltres els tractem malament, els portem a la butxaca o, en el cas de les dones i algun home, a la bossa mig arrugats. Els maltractem, i no s’ho mereixen.
A més a més, ells quan senten el crit de: Algú té un mocador?
Salten d’alegria, es barallen per posar-se primers i per servir-nos, nosaltres, obrim la bossa o els agafem de la butxaca, els apretem ofegant-los i donem el primer de tots i quan l’hem donat tirem de mala manera el paquet dins la bossa o els col•loquem, altre cop, dins la butxaca oprimint-los tant fort com podem fins que notem que estan al final de la qual.
No els tractem bé! Els hem de respectar, perquè ara imagineu-vos que ells vulguin imitar els conductors d’autobús de Barcelona o els guionistes i ens facin vaga, que faríem nosaltres? Res! Estaríem com despullats, potser pitjor, no podríem sortir el carrer, perquè portaríem un moc penjant o estaríem dessagnats!
I una altre cosa, i perquè blancs? A qui se li va ocorre? No van veure que la seva utilitat no quedava bé amb el blanc, que amb un cop de fer-los servir ja es nota molt, en canvi si haguessin set verds es podrien anar fent servir;
Això sí, s’hauria de vigilar una mica, no sabríem quan ja es millor no tornar-los a fer servir.
En definitiva, els mocadors de paper, a pesar de tot, ens son fidels i mai, esperem, ens deixaran de banda. Tot i això, teniu un mocador per aquí així de casualitat? Gràcies!
dissabte, 27 / juny / 2009
Mag Pota Produccions S.L
Ja la tenim aquí!
L'empresa que tan esperava! si! Estarà en marxa el pròxim 1 de juliol.
Es dirà, com bé diu el títol: Mag Pota Produccions S.L.
Ara amb un bon manegament a darrera per part d’en Marc intentarem fer moltes
voltes per tot Catalunya i treballar molt per aconseguir fer la gira el pròxim
Gener.
Avera com va! Pinta bé! Però jo ja vull veure com queda el quadre, soc impacient, sí!
L'empresa que tan esperava! si! Estarà en marxa el pròxim 1 de juliol.
Es dirà, com bé diu el títol: Mag Pota Produccions S.L.
Ara amb un bon manegament a darrera per part d’en Marc intentarem fer moltes
voltes per tot Catalunya i treballar molt per aconseguir fer la gira el pròxim
Gener.
Avera com va! Pinta bé! Però jo ja vull veure com queda el quadre, soc impacient, sí!
dilluns, 22 / juny / 2009
Presentació
En Jordi ha engegat amb moltes ganes tant la seva pàgina web com aquest nou blog. Amb les mateixes ganes que el dia que va començar a mirar-se vídeos de màgia per internet, el dia que es va fer fer un vestit o cadascun dels dies en què ha saltat a l'escenari.
Per això, a mi també em fa una especial il·lusió que vulgui cedir-me una part d'aquest espai per escriure-hi les meves coses, les nostres coses, les seves coses o les coses de qui sigui. Per això i perquè és un bon amic, què coi!
Em sembla que cap dels dos tenim gaire clar com omplirem aquesta mena de llibreta en blanc però, de ben segur, serà un plaer. Salut!
Per això, a mi també em fa una especial il·lusió que vulgui cedir-me una part d'aquest espai per escriure-hi les meves coses, les nostres coses, les seves coses o les coses de qui sigui. Per això i perquè és un bon amic, què coi!
Em sembla que cap dels dos tenim gaire clar com omplirem aquesta mena de llibreta en blanc però, de ben segur, serà un plaer. Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
